Els goigs de Nostra Senyora del Grau

Els Goigs són composicions poètiques per ser cantades, generalment a llaor de la Mare de Déu o d'un sant. La seva lletra i la música acostumaven a ser anònimes, i es transmetien oralment a través de les generacions.

A Fals, al final de la Missa solemne en la celebració de l'Aplec a l'ermita de la Mare de Déu del Grau, es canten els Goigs. Hem localitzat dues versions, amb textos diferents, d'aquests Goigs.

La versió més antiga, "els Goigs en Alabansa de Nostra Senyora del Grau" , de finals del segle XVIII, editada per la impremta manresana d'Ignasi Abadal Gerifau (que es traslladà a la Plana de l'Om l'any 1792). Posteriorment hi ha l'edició de 1941 de la Impremta de Josep Roca, de Manresa; i una nova edició de l'any 1956, de l'impressor Roca, del carrer de Sant Miquel.

La darrera versió és de l'any 2001, a on s'hi afegeix la música. Es tracta de la melodia popular que fou recollida per Ignasi Torras, a partir de la veu de persones que l'havien cantat. Tant la melodia com el text són anònims.

En aquesta última edició, al darrera, hi ha unes notes històriques a partir de textos de Lluís Solernou i Francesc Villegas, amb dibuixos d'Anselm Clotet.

Consten de vuit cobles o estrofes. Els quatre primers versets (els dos primers són d'Introducció o Entrada i el tercer i el quart fan de Resposta o Tornada) i la primera cobla diuen:

Puix que sempre sou estada / la que tot remei ens dau,
siau la nostra advocada / Verge Maria del Grau.
Déu plantà dins vós, Senyora,/ un grau, el més elevat,
que us féu mereixedora / d'engendrar Déu encarnat,
fent-vos de Déu la servidora / a ser sa Mare pujau.
Siau la nostra advocada / Verge Maria del Grau

La música dels Goigs en alabança de Nostra Senyora del Grau està en compàs ternari i en to de Mi menor; el Re natural, que hi trobem, li dóna una ambigüitat modal.

L'estructura de la seva melodia, que consta de quatre períodes, en la qual es repeteix el segon de l'entrada (que també forma part de la Tornada i de la cobla), facilitava l'aprenentatge de la melodia per tal que fos cantada per tothom. Aquesta melodia és coneguda perquè és la que es fa servir per cantar els Goigs del Roser, encara que amb algunes petites variacions.

És important remarcar aquesta similitud. La tradició ens mostra que generalment s'utilitzava aquesta melodia per fer cantar als fidels i adaptar-la a la seva pròpia advocació. La música era molt coneguda perquè es cantava en els Goigs a la Verge del Roser al finalitzar el res del Rosari, de forma habitual. Aquest fet ens remarca la tradició de la Confraria del Roser que estaria fortament arrelada al poble.

Una altra versió són els Goigs en llaor de la Mare de Déu del Grau que trobem en una primera versió impresa l'any 1955, per Gràfiques Bausili, de Manresa. La segona edició, del desembre de l'any 1981, impresa a la Copisteria Sarrió, de Manresa, hi consta que el text és d'Emili Vilaseca, prev., i el dibuix de Vidal Orive, amb l'advertiment: Les dues primeres estrofes d'aquests Goigs es refereixen a la primitiva imatge del segle XII, que per el seu mal estat de conservació fou retirada a últims del segle XIV. Darrera hi figuren unes notes històriques de Francesc Villegas.

Consta, també, de vuit cobles o estrofes, i els quatre primers versets i la primera cobla diuen:

La románica Capella / és tresor de fé i de pau
Vetlleu sempre per nosaltres, / Oh Mare de Déu del Grau.
Per fer-vos Reina i Senyora / de tots vostres cortisants
el vostre Fill qui us adora / posa el món en vostres mans;
dins el vostre cor de Mare / quants records passats guardau:
Vetlleu sempre per nosaltres, / Oh Mare de Déu del Grau.

La última cobla fa referència a Fals:

Pla de Fals i rodalia / us tenen amor fervent,
quants exvots, Verge Maria, / son prova d'agraïment
Deu-nos pau, salut i pluja, / les tempestats allunya
Vetlleu sempre per nosaltres, / Oh Mare de Déu del Grau.

En aquesta edició, s'indica que es canten amb la melodia popular, encara que no hi ha la partitura, el què fa suposar que deurien "utilitzar" la mateixa tonada que l'altra versió.

A Fals, el cant dels Goigs el trobem documentat l'any 1906. Tots els dies festius es resava en comunitat el Sant Rosari, a dos quarts de tres a l'hivern i a dos quarts de quatre a l'estiu, que s'acabava amb el cant dels Goigs i l'encarregat era un home d'aquelles contrades. Aquest record ens porta a l'entorn de l'any 1850. També es cantaven els Goigs en la missa major de la festivitat de la Purificació de Maria, la Candelera, el 2 de febrer. La senyora Clara, del Grau, recordava el res del Rosari, però que per manca d'assistència el van deixar de resar públicament.

Antigament, el dia de la Pentecosta es resava el Rosari i després del toc d'oració vespertí hi havia un repic extraordinari de campanes que anunciava la festivitat de l'endemà dilluns, i la celebració de l'Aplec. Després de la benedicció del pa o "panellet" i del cant dels Goigs, s'organitzava una processó al voltant de l'ermita. Les senyores administradores acompanyades de joves del poble donaven un pomet de flors, i els administradors repartien vi als pobres. Actualment un cop acabada la missa també es reparteix un pomet d'herbes aromàtiques, que estan engalanades amb cintetes de colors, a tots els assistents.

Els panets eren aportats cada any per les cases que feien d'administradors de la festa, que eren els priors (anomenats també majorales o pabordes). Eren cases de propietaris que s'anaven alternant cada any. Des de fa uns anys, es fa una llista i tothom pot col·laborar en la despesa que suposa el pa i tota la festa; així hi pot participar tot el poble.

Malgrat les vicissituds i les oscil·lacions que tenen les festes al llarg dels anys, és important remarcar el ric patrimoni musical - danses i els Goigs - que té Fals, des de temps llunyans; patrimoni que és 'viu' gràcies a la voluntat, la il·lusió i l'empenta de grups de joves - i de no tan joves - del poble que han volgut reviure les seves tradicions i que algunes, després de períodes oscil·lant sense ser ballades, tornen ara a formar part de les seves celebracions festives.

Font: Falchs: fulls de divulgació i recerca de la historia de Fals

Aquesta ha estat una breu ressenya des d'una visió etnomusicològica, malgrat que la meva recerca ofereix un treball més ampli, però que he hagut de resumir per adaptar-ho a l'espai de la revista.

Agraeixo tota la informació i la documentació que m'han donat persones de Fals, especialment la Maria Àngels Serra i la senyora Clara, del Grau, i les amables explicacions de Vicenç del Tatger, de Josep Terrades, de la família Garriga de Cal Tico, i de Francesc Villegas.