Tenia cinc anys i escaig, nomĆ©s tenĆem l’era per jugar a pilota o a la setmana… o a la rutlla o poca cosa mĆ©s, però alguna cosa va succeir que a poc a poc, varem poder descobrir altres activitats: caramelles, alguna excursió… i una vegada a l’any o dues, anĆ vem a la Sala Tinai, i sĆØiem als bancs de davant de tot, gronxĆ vem els peus impacients, mentre vĆØiem gent que es bellugava darrera unes cortines que traspuaven la claror, un teló fet de sacs de polpa tenyits de vermell. VĆØiem com la sala s’anava omplint i a l’altra costat de la paret les vaques feien moure les cadenes que les subjectaven i sentĆem el seu ròssec a tocar. VĆØiem que la cortina s’apartava un xic i l’apuntador s’instalĀ·lava al seu lloc, estava apunt de comenƧar, quiets, bocabadats, vĆØiem l’obra. Era molt difĆcil que a l’edat que tenia poguĆ©s copsar massa coses, algunes de les mĆ©s significatives, aquells moments mĆ©s rellevants o alguna acció mĆ©s sorprenent, però estava segur que allò que estava succeint era important. Important en molts Ć mbits, i nomĆ©s tenia ganes de crĆ©ixer per poder participar- hi. Acompanyava moltes vegades els actors a les actuacions, que feien a altres pobles, i als catorze anys, em van donar un paperet i feia d’apuntador.
L’evolució de les ĆØpoques i obres ho heu trobat aquĆ al llibre, hi va haver de tot i de tots colors, entrebancs i problemes, descoratjament i sotracs que la mateixa vida et proporciona, com la mort de l’Ć nima del grup en aquells moments, en Florenci Terrades. No cal dir que va costar rescabalar-se d’aquest fet. L’arribada d’en Lluis Solernou hi ajudaria i poc a poc es va animar altre vegada el grup. Aleshores vindrien ‘Els Pastorets’. I a l’any següent, ja fa trenta anys, s’iniciava el Pessebre Vivent. Seria en els anys següents, coincidint amb la construcció del Casal, que es va consolidar un grup de persones i les obres dirigides primer per en Lluis Solernou i desprĆ©s conjuntament amb ell i mĆ©s endavant per mi mateix, es va anar desgranant sovint , amb temĆ tica molt variada, sortint a altres poblacions a representar-les i participant tambĆ© en concursos de teatre amb notable ĆØxit. Això tambĆ© ens va animar a muntar el Concurs de teatre Poble de Fals, i que es va fer durant cinc edicions.
No cal dir, que la moguda d’actuacions i obres portada en aquest anys, va ocasionar un cert esgotament i desprĆ©s del 40ĆØ. aniversari, vaig demanar agafar-me un respir i ajudar igualment en altres feines, mantenir-me mĆ©s al marge de les actuacions. L’activitat es va relaxar i un grup de persones, conjuntament, van dirigir i interpretar una obra amb forƧa ĆØxit, però a poc a poc es va anar apagant l’activitat fins quedar totalment adormida.
No podia ser. Em sabia greu que el teatre, que representava tant pel poble de Fals, estiguĆ©s tan temps adormit i calia trobar la forma per despertar de cop i amb ganes. DesprĆ©s de molt rumiar i intentar, varem trobar la formula adient: muntar una cosa diferent, el teatre-novel.la, una obra en capĆtols que al mateix temps cadascun d’ells tinguĆ©s una temĆ tica que donava peu a un col.loqui-xerrada posterior. Es va fer una primera entrega de quatre capĆtols i desprĆ©s varem afegir-ne tres mĆ©s. Donat l’ĆØxit obtingut, mĆ©s de trenta actors de totes les edats van fer gaudir al pĆŗblic que sempre va omplir el Casal.
DesprĆ©s vindria una nova experiĆØncia: Antigona, a les alzines del Grau, descobrint un altre espai idoni per a les nits d’estiu; desprĆ©s una obra còmica, i coincidint amb els 50 anys, una adaptació pròpia de la novelĀ·la de Pilar Duocastella: El jardĆ dels hostes
Amb això vull dir que els grups de teatre amateur, donades les possibilitats i proximitat del teatre professional, només ens queda el repte de la mà xima superació personal per oferir el producte, aixà com la imaginació per fer coses diferents dels grups professionals.
Tanmateix, Ć©s important que el teatre continuĆÆ, i que continuĆÆ viu a Fals i a tot arreu. El nostre poble no seria el mateix sense aquests 50 anys de Teatre que avui celebrem. Cal que tots continuem posant-hi el nostre esforƧ per sumar anys i realitats. El Teatre Ć©s un treball de conjunt, treball que es veu a l’escenari, i tambĆ© de les mans que entre cortines i en altres tasques el fan possible. Cal agrair a totes les mans anònimes que el fan i l’han fet possible.
Francesc Parcerisas Junyent
Director del Grup de Teatre de L’ACR de Fals