Tenia cinc anys i escaig, només teníem l’era per jugar a pilota o a la setmana… o a la rutlla o poca cosa més, però alguna cosa va succeir que a poc a poc, varem poder descobrir altres activitats: caramelles, alguna excursió… i una vegada a l’any o dues, anàvem a la Sala Tinai, i sèiem als bancs de davant de tot, gronxàvem els peus impacients, mentre vèiem gent que es bellugava darrera unes cortines que traspuaven la claror, un teló fet de sacs de polpa tenyits de vermell. Vèiem com la sala s’anava omplint i a l’altra costat de la paret les vaques feien moure les cadenes que les subjectaven i sentíem el seu ròssec a tocar. Vèiem que la cortina s’apartava un xic i l’apuntador s’instal·lava al seu lloc, estava apunt de començar, quiets, bocabadats, vèiem l’obra. Era molt difícil que a l’edat que tenia pogués copsar massa coses, algunes de les més significatives, aquells moments més rellevants o alguna acció més sorprenent, però estava segur que allò que estava succeint era important. Important en molts àmbits, i només tenia ganes de créixer per poder participar- hi. Acompanyava moltes vegades els actors a les actuacions, que feien a altres pobles, i als catorze anys, em van donar un paperet i feia d’apuntador.
L’evolució de les èpoques i obres ho heu trobat aquí al llibre, hi va haver de tot i de tots colors, entrebancs i problemes, descoratjament i sotracs que la mateixa vida et proporciona, com la mort de l’ànima del grup en aquells moments, en Florenci Terrades. No cal dir que va costar rescabalar-se d’aquest fet. L’arribada d’en Lluis Solernou hi ajudaria i poc a poc es va animar altre vegada el grup. Aleshores vindrien ‘Els Pastorets’. I a l’any següent, ja fa trenta anys, s’iniciava el Pessebre Vivent. Seria en els anys següents, coincidint amb la construcció del Casal, que es va consolidar un grup de persones i les obres dirigides primer per en Lluis Solernou i després conjuntament amb ell i més endavant per mi mateix, es va anar desgranant sovint , amb temàtica molt variada, sortint a altres poblacions a representar-les i participant també en concursos de teatre amb notable èxit. Això també ens va animar a muntar el Concurs de teatre Poble de Fals, i que es va fer durant cinc edicions.
No cal dir, que la moguda d’actuacions i obres portada en aquest anys, va ocasionar un cert esgotament i després del 40è. aniversari, vaig demanar agafar-me un respir i ajudar igualment en altres feines, mantenir-me més al marge de les actuacions. L’activitat es va relaxar i un grup de persones, conjuntament, van dirigir i interpretar una obra amb força èxit, però a poc a poc es va anar apagant l’activitat fins quedar totalment adormida.
No podia ser. Em sabia greu que el teatre, que representava tant pel poble de Fals, estigués tan temps adormit i calia trobar la forma per despertar de cop i amb ganes. Després de molt rumiar i intentar, varem trobar la formula adient: muntar una cosa diferent, el teatre-novel.la, una obra en capítols que al mateix temps cadascun d’ells tingués una temàtica que donava peu a un col.loqui-xerrada posterior. Es va fer una primera entrega de quatre capítols i després varem afegir-ne tres més. Donat l’èxit obtingut, més de trenta actors de totes les edats van fer gaudir al públic que sempre va omplir el Casal.
Després vindria una nova experiència: Antigona, a les alzines del Grau, descobrint un altre espai idoni per a les nits d’estiu; després una obra còmica, i coincidint amb els 50 anys, una adaptació pròpia de la novel·la de Pilar Duocastella: El jardí dels hostes
Amb això vull dir que els grups de teatre amateur, donades les possibilitats i proximitat del teatre professional, només ens queda el repte de la màxima superació personal per oferir el producte, així com la imaginació per fer coses diferents dels grups professionals.
Tanmateix, és important que el teatre continuï, i que continuï viu a Fals i a tot arreu. El nostre poble no seria el mateix sense aquests 50 anys de Teatre que avui celebrem. Cal que tots continuem posant-hi el nostre esforç per sumar anys i realitats. El Teatre és un treball de conjunt, treball que es veu a l’escenari, i també de les mans que entre cortines i en altres tasques el fan possible. Cal agrair a totes les mans anònimes que el fan i l’han fet possible.
Francesc Parcerisas Junyent
Director del Grup de Teatre de L’ACR de Fals
