Pessebre Vivent a les Torres de Fals 2009/2010

Enguany, les tradicionals representacions del Pessebre Vivent del Bages es dediquen a Joan Amades.

El pessebre, vull dir aquell de molsa, farigoles fent d'olivera, turons de paper pintat, amb Infant, mare i Josep a la cova, només podia ser eixit de la mesura mediterrània.

Ves qui podria fer un pessebre amb l'Everest o amb el Gran Canyon del Colorado, que no són a la mesura dels homes quan, justament, el pessebre és la festa a la vora d'una bressa de Déu fet a la mesura, no ja d'un home, sinó a la tendresa d'un nadó.

Entre nosaltres el pessebre ha verolat fins als diorames de molt de treball. Confesso la meva flaca per la molsa i la farigola. Tinc dret a dir-hi la meva, sempre he fet pessebre.

Fer pessebre és, a la menuda, refer la història de la creació talment ens la conta Déu en el Gènesi. Ep. Déu és un pare que ens parla com a infants, no ho fa com un savi físic.

Vegeu, a peu pla. En el principi no hi havia res, en el principi només tens quatre trastos. Déu va fer les aigües i els cels, en el pessebre el sol és de paper, l'aigua de paper de plata. Com al Gènesi, van sortir muntanyes amb boscos de molsa. I com en la ment divina, tota la creació del pessebre regolfa en una cova.

El pessebre vivent ens arriba en el mateix esperit dels qui el fan a casa, també han sentit cantar els àngels. Tanmateix si el pessebre en un racó de casa aplega la família, el pessebre vivent ho fa de tot un poble. Un poble només fora un amuntegament de persones sinó tingués aplec com el de fer viu el Nadal amb figures que ja no són de terra cuita, són de carn i ossos. I vet ací una nadala per a tots.

Podríem dir que el pessebre vivent ve dels pessebres de molsa, quan és a l'inrevés. Tots sabem que la festa del pessebre va néixer una nit de Nadal a Greccio, en una cova endegada per sant Francesc.

En aquell primerenc de tots els pessebres, Sant Francesc va dur-hi el bou i la mula, amb les palles de la menjadora. No he arribat a saber si alguna parella feia de Maria i Josep. De cert no va posar-hi cap figura del Nen Jesús, el Nadó feu la seva presència en el pa i el vi.

Cada cop que en un poble fan el pessebre vivent, tornen als orígens, a Greccio. Si la nostra joia de Nadal fa tornar de carn i ossos els personatges de fang cuit, en el pessebre vivent, els personatges es tornen tan innocents com les figuretes del pessebre. Aquests no saben cantar, les figures humanes poden sentir cantar els àngels, i ajuntar-hi la seva veu.

Acabo. Si fer pessebre és recordar a la menuda la creació tal com Déu la conta, el pessebre vivent és una imatge del món amb els trencacolls dels homes. El món, aquest món on ens movem, és un pessebre vivent. On s'hi barreja tota la humanitat, amb les seves penes i treballs i els seus contrastos de criatures humanes. Fets propers als àngels però capaços de deixar-se entabanar per un dimoni, amb una ferum que no és pas la dels Pastorets. I, ves com, aquests pessebres de figures de carn i ossos esdevenen un mirall de la veritat de cada dia dels segles. I, tornant a sant Francesc, no ens poden fer oblidar que, als temples, sia amb les filigranes litúrgiques d'un monestir, sia amb la mica de gust de taverna d'una missa de poble, cada diumenge és un pessebre.

Amb el pa i el vi tornats Nadó.

Josep Maria Ballarín i Monset
Capellà i escriptor

Degut als robatoris de coure que estem patint al nostre poble, les instal·lacions fixes del pessebre també han patit les conseqüències.