Mossèn Tronxo "Veig el país fotut"

Josep Maria Ballarín / Capellà i escriptor
Mossèn Ballarín continua sent mossèn Tronxo. A aquestes alçades és, probablement, el mossèn més popular de Catalunya. Amb gairebé un segle de vida sobre les seves espatlles continua mantenint el típic posat desmanegat, la fina ironia per despatxat les qüestions més rigoroses i, sobretot, el bon humor que sempre l'ha caracteritzat. Fa unes setmanes va celebrar 90 anys i, tal i com ell ho sap fer, ens va obsequiar amb un nou llibre. Aquest cop, però, és un llibre de converses entre la periodista Mònica Fulquet i Mossèn Ballarín on repassen, sense embuts, les tres qüestions que més apassionen al Mossèn: l'Església, Catalunya i el Barça.

Com veu el país?
Fotut. Catalunya em posa molt trist.

I això?
Val la pena explicar-se? Si agafes un drap i cadascú estira per una banda, al final s'acaba estripant. Doncs això és el que passa al nostre país.

Hi veu remei?
Cal que els polítics tinguin més seriositat, més seny i, sobretot, més amor per Catalunya que pel partit. I encara és més greu la cosa quan s'estimen més les mongetes que treuen del partit que el propi partit. La solució passa necessàriament pels joves, per la renovació.

Al seu llibre explica que abans els polítics eren amics entre ells i ara això no passa.
Durant l'etapa "conspiratòria" eren amics entre ells. Després, durant la Transició, les relacions canvien. Les diferències s'accentuen i tots volen marcar les seves posicions. Malgrat això, però, hi havia una tònica general d'amistat que avui en dia ha desaparegut completament.

I només passa a Catalunya?
Oi tant! Les autonomies del "café para todos" viuen tranquil·les. A Múrcia, per exemple, no tenen els problemes de Catalunya i, sobretot, no tenen el problema de defensa de la seva identitat.

Tot i això, tenim una crisi col·lectiva de valors?
Sí, i la família és la principal víctima d'aquesta crisi. El matrimoni ha deixat de ser un compromís permanent. Moltes parelles tenen fills sense saber que aquests són, necessàriament, un compromís ineludible. Ara: el valor fonamental que s'ha perdut és el de l'estima. Estimar la terra, estimar els teus familiars, estimar els amics i, fins i tot, respectar els enemics. En moments crítics -com l'actual- el fet que Zapatero i Rajoy només puguin posar-se d'acord en ridiculeses com comprar-se una capsa de mistos - perquè això és el que han fet - és molt greu.

Vostè és un crític aferrissat del cosmopolitisme.
Per descomptat. Un no pot negar les seves arrels. Mireu sinó l'arquebisbe de Tarragona, un dels millors bisbes del país. Un senyor que és de l'Opus, però que abans que ser de l'Opus és de Guissona. En el seu interior Guissona, el país, ha guanyat a l'Opus.

És culpa del model educatiu?
No només del model educatiu. Però nosaltres, per exemple, vam acabar el Batxillerat amb setze anys i amb una formació generalista. Gràcies això podies escollir la carrera que volies sense haver de fer distincions entre ciències, llengües o humanitats. Ara, en canvi, tothom sap una mica de res.

I entre tot això, com veu l'Església?
L'Església també em posa trist. Els nois, acostumats a remenar el cul a les discoteques, no aguanten les misses tal i com les fem avui en dia. Els capellans hauríem de tenir més bon humor. Bocaccio explica una història d'un jove jueu que es vol convertir. Quan el capellà li proposa batejar-se el jove li respon que abans vol anar a Roma. El capellà, però, veu clar que si el noi va a Roma, tal i com estava Roma al s. XV, acabarà per no batejar-se. Tot i això, el noi no canvia d'idea i se n'hi va. Al tornar li diu al capellà que s'ha batejat. El capellà, sorprès per la convicció del noi, li pregunta per quin motiu s'ha fet batejar a Roma. El jove convers li respon que si aquella colla de ximples no han aconseguit ensorrar l'Església catòlica, vol dir que realment és l'Església de Déu. Doncs bé, l'Església no em preocupa gaire, ja se n'ocuparà l'Esperit Sant. Ara bé, no cal estar tan tristos. Ens falta bon humor.

En tot, suposo.
Sí, però a l'Església és fonamental. Perquè l'alegria està lligada amb l'esperança.

I com veu el mandat de Benet XVI?
Ah no, del Papa regnant i del meu bisbe no en parlo mai. Ni bé ni malament. Seria fer-los la pilota o la punyeta. I no vull fer ni una cosa ni l'altra. A més, avui en dia els papes són exemplars. Mira si ho són que cap d'ells tenen amants. A més, en la infal·libilitat pontifícia hi crec cegament. N'estic tan tip d'infal·libles rondant pel món, que prefereixo que només n'hi hagi un. Ara: a l'Església li agraeixo el fet d'haver-me deixat en pau tot i sabent que acabaria a un lloc com Gósol.

No s'ha plantejat mai ser bisbe?
El meu nom va sortir com a possible bisbe i, de fet, van venir dos senyors importants a parlar amb mi. Quan van arribar em vaig posar a fer el burro i, per sort, m'ho vaig estalviar. Això de ser bisbe ha de ser avorridíssim. Prefereixo jugar a la botifarra al bar de Gósol. Jo he sigut sempre molt lliure i ser bisbe m'hagués pres aquesta llibertat. La meva llibertat només va ser atacada quan el bisbe Tarancón em va destituir com a prefecte de la secció de filosofia del seminari.

Per què?
No estava d'acord amb el meu mètode pedagògic. Sembla ser que era massa tou amb els alumnes. No aplicava la disciplina imperant. Jo era partidari d'un model més flexible, que s'adaptava més a les circumstàncies. I bé, legítimament em van fer fora.

I no li hagués agradat exercir a Montserrat?
Jo volia ser monjo de Montserrat, però després de la mort del meu pare i la meva germana, durant la guerra, no podia deixar a la meva mare tota sola.

L'Església ha canviat molt des de llavors.
Oi tant! La meva generació o vam viure la guerra o la vam patir. Això marca molt. Per aquest motiu els capellans vam començar a sortir de la sagristia, vam anar de la mà de la societat i molts d'ells es refugiaven a la resistència antifranquista.

Doncs la memòria històrica imperant acostuma a explicar que l'Església va ser franquista.
Durant la guerra, per ser justos, eren tan animals uns com altres. Més ben dit: hi havia tants animals a una banda com a l'altra. Per altra banda, a Catalunya hem de recordar una cosa: en Negrín era tant anticatalà com en Franco.

Però vostè va ser d'en Macià des del primer moment.
Sí, des dels onze anys. El meu pare, que no era un seguidor de Macià, em va dur a la Plaça Sant Jaume a veure la seva proclamació com a President. Macià va ser l'únic en aconseguir posar-se d'acord amb la CNT. Llàstima, que un cop mort en Companys, que en tenia poc de catalanista, va transformar-se i va començar una lluita pel poder contra el Tarradellas.

Ja hi tenim la mida presa a aquestes lluites.
És el nostre esport nacional: barallar-se amb el veí. I no només a nivell nacional. Les lluites es donen dins de cada poble. Som especialistes en baralles estèril.

Guillem Carol. Text publicat a la revista Solc
Dilluns, 30 d'agost del 2010

Generalitat de Catalunya - Cultura           Ajuntament Fonollosa          Fonollosa terra de olors
Menu Pujar