Les veritats de mossèn Màrius

Misses en llatí

El Papa Benet ha sorprès el món cristià amb aquesta decissió de la represa de la missa en llatí. (Bé, mai ha deixat de celebrar-se, però potser el document hi estimularà mes...

Quan els creients i les seves comunitats no fan ús de les grans possibilitats i la riquesa de la seva imaginació per fer ben vives les celebracions, el futur pot arribar a ser una amenaça per refugiar-se en la nostàlgia, com si el passat fos el millor. És voler aixoplugar-se sota els arbres d'un "paradís perdut ". Ja en els temps de Constantí els misteris sagrats eren tractats amb una llengua inaccesible al poble senzill. La llengua vernacle era tinguda com a profana. Després, la Inquisició, fíns i tot havia tallat el coll a més d'un creient per tenir una biblia en llengua vernacle amagada a casa, ja que això suposava un greu delicie. Penso que no seran les celebracions en llatí les que aconsegueixin atreure la gent a l'església. Avui es demanen pastors que parlin, celebrin i prediquin amb la pròpia llengua viva, la pròpia del país, i no amb una llengua forana i morta, del passat. Jesús no parlava ni grec ni llatí. Ho feia en arameu i entenia l'hebreu. En algunes circumstàncies concretes, és evident, que pot ser bo i necessari l'ús del llatí i aprofitar la riquesa del cant gregorià, però no pas d'una manera habitual, perquè quants dels nostres fidels entenen el llatí?... Recordo que la meva mare, com moltes altres persones, mentre el celebrant deia la "seva missa en llatí", ella resava el "seu rosari en català". Així aprofitava el temps. I veies per on, ara reculem el camí fet... I el bo del cas, és que actualment fins i tot els celebrants els seria bastant dificultós fer ús del llatí... ja que qualsevol llengua que no es practiqui, s'oblida.

En la Constitució conciliar sobre la Sagrada Litúrgia s'hi llegeix: "amb aquesta restauració, cal organitzar textos i ritus de manera que manifestin amb més claredat les coses santes que signifiquen i, tant com sigui possible, el poble cristià pugui captar més fàcilment i participar-hi dins una celebració plena, activa i comunitària", hom pensa: serà el llatí, desconegut per la majoria, que farà possible això? El Concili va obrir un doll de possibilitats. Per dir-ho d'una altra manera, va obrir les finestres resclosides de molts temples. Ara dóna la impressió que es volen tornar a tancar. Per dissort ja fa temps que s'ha començat a posar la reductora als ensenyaments del Concili i, encara pitjor, ja s'ha entrat la marxa enrere i comecem a fer com els crancs.

Que l'Esperit Sant faci entrar un altre cop de Vent vivificador dins les comunitats que celebren la Salvació. Amén.

Publicat a "La llum al Carme" (suplement del full diocesà)
Diumenge 30 de setembre de 2007

Pujar Estimada església Pujar

Quan hom estima i vol el bé d'algun familiar o d'un amic o d'alguna institució pot ser que alguna vegada es vegi forçat a cantar-li la canya. Si cal fer-ho, però, serà bo que s'empri sempre un to positiu i amarat d'amor i de respecte. No sol ser bona la decisió de callar o de fer els ulls grossos per no ofendre. És preceptiu pels bisbes, als quals se'ls ha encomanat servir una diòcesi, de fer una visita als dicasteris romans, cada cinc anys, i posar en coneixement als curials de la situació del seu bisbat, com per exemple: el nombre de sagraments administrats en la totalitat de parròquies que configuren el seu bisbat; de com s'observen les normes de la moral cristiana; de si els cristians es confessen o no; de si els capellans fan ús o no de l'uniforme clerical, etc... Es dóna, sobretot, una gran importància al nombre de seminaristes que hi ha als seus seminaris. M'imagino que tot aquest control deu portar als nostres bisbes, a un viure angoixats per poder presentar un bon balanç al preparar aquesta visita. Possiblement dels resultats en deu dependre, entre altres coses, ser ben considerats i, fins i tot potser, a pujar d'escalofó o bé a quedar-se "in eternum" a segona o tercera fila. És molt simptomàtic, per altra part, que la gran mancança de seminaristes autòctons, motivi que alguns bisbes no vegin altra sortida que el "fitxatge d'estrangers" per reforçar el seu equip presbiteral...

Tot i que sóc un soldat de l'última fila, però que estimo i serveixo l'església des de fa molt temps, m'atreviria, pobre de mi, a donar uns consells al bisbe quan ja està a punt de tancar la maleta per anar a Roma a rendir comptes. I ho vull fer, no pas amb segones intencions, sinó amb simplicitat de cor. Tant de bo que el bisbe, fos el qui fos, tingués el coratge decidit i valent de treure de la seva valisa episcopal aquestes propostes o d'altres semblants, i posar-les sobre la taula del despatx del reverendíssim que l'hagués d'atendre, per malcarat que fos. Seria indispensable, de totes maneres, que ho fes amb l'actitud i el convenciment dels autèntics profetes de sempre i sense por.

* Podria començar fent la proposta d'una església més d'acord amb l'esperit del Concili Vaticà II, i amb una més gran participació dels laics en les decisions de la Jerarquía...

* Demanar als teòlegs oficials "encarregats del manteniment de l'ortodòxia" que no hissin, tan sovint, la bandera del dogmatisme monolític, fent callar als "altres teólegs crítics", que no pensen com ells i, que per altra part, poden ajudar a obrir camins

* Que l'església no tanqui els ulls als greus problemes de les comunitats, cristianes o no, d'Amèrica Llatina, oprimides pels qui s'han apoderat del diner públic.

* Comprensió per l'opció personal dels sacerdots per escollir el sacerdoci no celibatari ja que històricament son dues realitats que no sempre han anat juntes. Tampoc seria obstacle teològicament, Fóra bo que el sacerdot pogués escollir, amb plena llibertat d'esperit, entre una de les tres opcions: celibat, matrimoni o soltería.

* No seguir posant el paper de la dona a segon terme. Cal una reconsideració real i pràctica de la igualtat entre l'home i la dona dins l'església, inclòs l'accés d'aquesta al ministeri ordenat.

* Reconèixer el treball científic dels que investiguen en cèl-lules mare a favor d'acabar amb malalties inguaribles, si aixó no atempta contra la vida d'innocents

Com a primera visita, amb això ja n'hi hauria ben bé prou, que Deu n'hi do! però amb possibi-litats de quedar-se sense mitra i sense bàcul... però segur que la seva petició-denúncia hauria fet el gran servei de ser portaveu de molts cristians sense veu.

Sembla necessari assumir confiadament la gosadia d'una profunda reforma de la nostra església que la faria molt més idònia per la missió d'anunciar la Bona Nova en els temps moderns.

Publicat a "La llum al Carme" (suplement del full diocesà)
Diumenge 21 d'octubre de 2007

Pujar L'església es una mare i una mestra carregada d'anys que potser s'hauria de rejovenir, però... com? Pujar

La meva mare va ser una dona que el pas del temps la va fer dolça i bonica i amb arrugues a la cara. El dia a dia va anar omplint-li la la vida de càrregues pesades i envellides però els fills la vam estimar tal com era en el seu temps i la continuem estimant en el record.

A molts ens deu passar quelcom de semblant amb l'església. Ella és la Mare i la Mestra, amb arrugues que ens plauria esborrar del seu rostre.

L'Esperit de Jesús de Natzaret ha estat el far que l'anat il-luminant a través del llarg pelegrinatge. L'Esperit, ho sabem prou bé, és delicadament respectuós de la llibertat dels homes i les dones, que constituïm l'església terrenal. El pas lent dels segles ha fet que la seva motxilla s'omplís de realitats meravelloses i també, per què no dir-ho, de fardatges vells i de tota mena, que li han deslluït la seva bellesa.

Hom pensa amb les ventades impetuosos, (Actes dels Apóstols 2,2) com les de Pentacosta, que l'Esperit protector haurà hagut de fer perquè l'esglesia, dones i homes de tots els temps, no perdéssim el rumb.

Tot i així, quantes baralles, quants estires i arronses, quantes guerres presidides per la creu, quantes presons i morts en nom de Déu!

L'església, en el seu llarg recorregut, s'ha omplert de doctrines i de dogmes expressats, quasibé tots, amb paraules avui inintel-ligibles. Seria bo que homes de Déu autèntics, plens de Saviesa de la bona ( Saviesa 7, 27) fessin la feina, no pas de demolició, sinò més aviat de revisió i de posada al dia, com proposava el Concili. L'església, abillada com una núvia des del començament, (Apocalipsi 21,2) ha esdevingut amb el pas dels anys, en la seva vertent humana, com una dona xacrosa que li costa fer camí... i no obstant l'estimem perquè es bo i necessari que continuï fent de Mare i de Mestra ja que el nostre temps convuls la necessita més que mai.

No calen decisions ni porugues, ni covardes ni agosarades, però sens dubte: calen decisions! L'església ha de seguir el seu camí decididament, sense presses ni pauses, i renovant-se constantment. Posada la seva mirada cap endavant. No pot fer com la dona de Lot (Gènesi 19,26) ja que mirar endarrere suposaria posar un fre i, és clar, li minveria la lleugeresa que dóna l'Esperit. És l'esperit del maligne que fa tornar enrere; l'Esperit de Déu mira endavant i dóna enginy sempre nou, no pas per fer enderrocs, que és molt fàcil, sinó per renovar, que no ho és tant (Romans 7,6) La doctrina que l'Esperit i el temps han generat, fa servei al món si la donem amb el llenguatge entenedor d'avui. Així com la vetustat d'una catedral de pedres gastades, necessita una restauració amb pedres noves però sense amagar-ne els anys que té i que li donen vàlua i qualitat, així ha de ser l'església de pedres vivents (Pere 2,5) Ara és com un gra de blat soterrat, però segur que esdevindrà una espiga nova (Joan 12,24)

L'església és una mare i una mestra que ha tingut en el passat, té en el present, i tindrà en el futur, una missió humana, transcendent i salvadora (Joan 15,16)

Publicat a "La llum al Carme" (suplement del full diocesà)
Diumenge 11 de novembre de 2007

Generalitat de Catalunya - Cultura           Ajuntament Fonollosa          Fonollosa terra de olors
Menu Pujar