Màrius Masoliver i Vila
Les Masies de Voltregà, 1934. Rector de Fals.

Va néixer a la Gleva, al carrer de Dalt, davant mateix del santuari i del local del Seminari Menor, que diu que el varen marcar per sempre. Des de la finestra de casa seva es delia veient com els nois del seminari estudiaven i jugaven a pilota. Una cosa i l'altra li agradaven, potser més la segona que la primera, encara que amb els anys n'ha fet més de la primera que de la segona. Va estudiar a la Salle a Sant Hipòlit i, a set, vuit anys, va entrar al seminari, casualment amb el seu veí de l'escala, pero ell per estudiar-hi i el veí, en Narcís, com a ajudant de cuina. Sembla que ja se les pensava totes, en Narcís, que tenia fama d'entremaliat, diu, que moltes de les que feia eren instigades per en Màrius.

De costat de Mn. Colom, va començar a estimar la muntanya, la poesia, el futbol (en Pere de can Roc explica que, quan jugaven en Màrius i en Font Nuri, no tenien cap rival que els deturés), el teatre, la música (era solista de l'escolania de la Gleva, que dirigía Mn. Riubrugent). En el vaixell de tornada d'un viatge a Mallorca, els va sentir cantar el mestre Codina, compositor i director del Palau de la Música, i va quedar enamorat de la seva veu. Li va escriure una cançó, "De la Gleva sol", que va anar a cantar al Palau, davant del mestre Millet i, de resultes d'aquest fet, el Mestre Millet va musicar uns goigs de la Gleva, de Bertran i Oriol. Encara ara la canta en les trobades de l'u de maig, trobades dels escolans de la Gleva que en Màrius va engrescar a organitzar i que continuen des dels anys noranta.

El primer destí com a vicari va ser a Castellbell i el Vilar, Olost i el Carme de Manresa. Als anys 70, va anar a Suïssa, on va dedicar-se sobretot a la gran quantitat d'immigrants espanyols que ni havia en aquella època. En tornar, va estar vuit anys amb els malalts inguaribles al Cotolengo a Barcelona, que li van donar a conèixer una visió diferent de la vida. Al monestir de Montserrat, va col·laborar amb l'abat Cassià Just. Va ser el rector de Rajadell i dels veïnats del voltant. Més endavant, va tornar a Manresa, a l'església del Carme, on s'ha jubilat. El diumenge dia 9 de novembre de 2008 va celebrar les seves noces d'or sacerdotals envoltat de familiars i amics.

Va arribar al final dels seus dies el 19 de novembre de 2010, però el seu record perdura en les obres que va deixar i en les idees d'una generació influïda pel seu exemple.

Pujar Les veritats de mossèn Màrius Pujar

Benvolguts germans i germanes. Davant de la pompositat i l'exuberància que floreix amb l'ampliació recent del sacre col·legi cardenalici per part del pontífex Benet XVI - amb il·lustres figures com l'arquebisbe Lluís Martínez Sistach -, a un servidor li agradaria aterrar entre els mortals i afrontar els problemes reals de l'Església des de ben a prop. Per això, i esperant que la llum del Senyor m'il·lumini, rellegeixo les reflexions del bisbe Pere Casaldàliga en un llibre de capçalera que sempre tinc a la meva tauleta al costal del rosari. I a fe de Déu que acabo concloent que entre les pràctiques i les doctrines actuals del Vaticà i la realitat en regions com la brasilera de Mato Grosso, més que uns quants milers de quilòmetres hi ha un absolut abisme. Em decep i busco en la pregària i en el capítol de Ventdelplà una estona de confort psicològic i espiritual.

L'endemà de bon matí, llegeixo el full de la parròquia del Carme i un somriure se'm dibuixa en el rostre. El col·lega Màrius Masoliver planta cara. En el fons, no és tan lluny de l'Església que predica en Casaldàliga. Diu que, tenint en compte la realitat sociocultural dels nostres dies, els capellans s'haurien de poder casar... És un heretge? No ho crec pas. És un altre cas pintoresc, aïllat i detestable dins del clergat com el Pare Manel de Barcelona (íntim de Carles Flavià i Pepe Rubianes), que munta xous al teatre Tívoli per recaptar fons per als més desvalguts o aquell mossèn madrileny que fa la missa amb texans i té com a feligreses principals les prostitutes del barri on desenvolupa la seva tasca pastoral? El company Màrius Masoliver, Déu ho sap, és valent i coratjós. En el seu dia, ja va manifestar que l'aterratge de l'Instituto del Verbo Encarnado a la plaça Valldaura (amb el vistiplau del meu bisbe, tot siguí dit) no tenia ni cap ni peus. Importem ordes religiosos anacrònics i ultracatòlics i companys capellans d'altres països perquè aquí els pocs clergues que queden són vells i estan cansats. Davant d'una societat que ha canviat i ha emprès rumbs inabastables des de la trona.

Perquè després de vuil dècades de vida, si has estat treballant de veritat, escoltant, comprenent i fent Església, probablement no t'hauran premiat amb una vesta ni et faran vestir de porpra per gaudir d'un Mercedes amb xofer i una amiga secreta que potser també es diu Mercedes. Probablement, el que voldràs serà afrontar els últims passos de la leva vida amb tranquil·litat (sense responsabililats ni vuit misses al dia a sis parròquies diferents) i sabent que Déu nostre senyor t'obrirà la porta del seu regne quan arribi el moment del teu traspàs. Si no hi ha relleu i el nombre de fidels decreix deu ser per alguna cosa, Que Roma i al papat obrin els ulls d'una vegada. Màrius, estem amb tu! I si anem errats, que Déu ens perdoni.

Mossèn Gudiol
Publicat a la revista d'opinió "el cul del pou"

Pujar Un capellà demana que els sacerdots tinguin dret a casar-se Pujar

El sacerdot de la parròquia del Carme de Manresa, Màrius Masoliver ha demanat en el suplement del full diocesà d'aquesta setmana que els sacerdots tinguin el dret de casar-se. Aquesta petició ve lligada amb una altra en la qual demana que hi hagi igualtat entre els homes i les dones dins l'Església.

Aquestes demandes són força revolucionàries, tenint en compte que el bisbat de Vic no pertany a les tendències progressistes de l'Església. Masoliver dóna aquests consells al bisbe, esperant que tingui "el coratge decidit i valent" de fer aquestes propostes a Roma "amb l'actitud i el convenciment dels autèntics profetes de sempre i sense por"

Masoliver també demana "comprensió" per l'opció personal d'escollir el sacerdoci no celibatari, ja que assegura que "són dues realitats que no sempre han anat juntes" i que no seria "obstacle teològicament".

Segons el rector del Carme de Manresa, seria adient que el sacerdot pogués escollir, "amb plena llibertat d'esperit, entre una de les tres opcions: celibat, matrimoni o solteria".

Amb igual contundència assegura que no s'ha de continuar posant el paper de la dona com a segon terme i que "cal una reconsideració real i pràctica" d'aquesta igualtat, "inclòs l'accés al ministeri ordenat".

Masoliver demana el reconeixement del treball científic amb cèl·lules mare "a favor de posar fi a malalties inguaribles", puntualitzant "si no atempta contra la vida d'innocents". Una altra demanda de Masoliver és que l'Església estigui "més d'acord amb l'esperit del Concili Vaticà II", i amb més participació dels laics en les decisions de la jerarquia. A més, demana als teòlegs "encarregats del manteniment de l'ortodòxia que no hissin, tan sovint, la bandera del dogmatisme monolític, fent callar els altres teòlegs crítics que no pensen com ells i que poden ajudar a obrir camins", i que l'Església no tanqui els ulls als "greus problemes de les comunitats, cristianes o no americanes, oprimides pels qui s'han apoderat del diner públic". El rector entén que fent aquestes peticions hi ha possibilitats que el bisbe es quedi "sense mitra i sense bàcul", però que "és necessari assumir confiadament la gosadia d'una profunda reforma" de l'Església que la faria "molt més idònia" per a la seva funció en l'actualitat.

Publicat al Diari de Girona


Pujar Noces d'or sacerdotals
1958 - 2008
Pujar

Diumenge dia 9 de novembre de 2008 a les 11 del migdia, a La Gleva

ACR Fals - noces d'or sacerdotals Marius Masoliver    ACR Fals - noces d'or sacerdotals Marius Masoliver   

PREGÀRIA

Senyor:
Vinc lassat d'un llarg camí,
resseguint bancals
de blat i de raïms.

Tinc les mans envellides
de segues i veremes...
Us porto, però, amb el cor d'infant,
la patena amb el Pa tendre
i el calze amb vi,
color de sang.

Asseieu-vos
a la taula d'Emaús amb mi,
i mengeu el pa i bebeu el Vi
i lleveu ma defallença
ja que vinc
lassat d'un llarg camí.

Senyor:
Vinc lassat d'un llarg camí,
resseguint bancals
de blat i de raïms.

Màrius Masoliver

ACR Fals - noces d'or sacerdotals Marius Masoliver
Mn.Joan Colom amb Mn.Màrius

ACR Fals - noces d'or sacerdotals Marius Masoliver
1ª trobada dels Amics de la Gleva, 1990


Pujar Festa a Fals de les noces d'or sacerdotals Pujar

Diumenge dia 23 de novembre de 2008, celebració Eucarística al Casal i al acabar dinar de celebració.

ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver       ACR Fals - festa Marius Masoliver      


Pujar Mn.Màrius, una petjada a Fals, que el temps ja no esborrarà Pujar

Diu que les petjades marquen el camí... que cal seguir. A Fals, en la pols dels camins es poden resseguir maltes petjades. Sovint ens hem sentit a dir: "heu estat molt de sort amb els capellans..." i tenen molta raó. No cal dir que als petits pobles, a través dels temps, el rector pot haver fet molt per a llur progrés, en molts aspectes; no sols com a comunitat de creients, sino per a la integració social i cultural; per a la conservado i recuperació del patrimoni; per a la innovació, fins i tot económica... i en molts mes àmbits.

És per tot aixó, que la tardor del 1989, quan va arribar Mn. Màrius, trobava uns pables amb els camins marcats, amb un caliu encès en els temes d'església. Amb la seva il-lusió que sorprenia i amb aquella certa curiosiotat que va manifestar el primer dia; aquell tempteig per veure si li agradaría prou. Després de les seves notables experiències, sobretot els anys de dedicació al Cottolengo de Barcelona, i malgrat el seu cansament físic en sortir de treballar tota la nit de radiòleg al centre hospitalari, de seguida va connectar amb la gent. I va tenir clar des del primer moment que podia ésser la persona que cali, per continuar marcant camins per la gent d'aquests pobles, ell i nosaltres junts.

Ben aviat es va entregar a fer de rector, és a dir, a fer les celebracions de festes i diumenges, amb la seva comunitat de fidels, pero amb el propòsit aconseguit que la missa durés de diumenge a diumenge, tota la setmana: coneixent, parlant, visitant, treballant, participant en totes les petites i grans coses, aportant idees i creant nous àmbits de relació i de millora personal i col-lectiva.

Es per tot això que, en ésser rellevat el 2005, es sentís com desarrelat d'un espai on havia, amb quinze anys, clavat tan fort les arrels que difícilment - com un arbre madur - aconseguiria arrelar ja enlloc més. Deia el dia que va marxar: "Del vostre poble n'he fet el meu poble, darrera cada porta que sempre he trobat oberta, m'ha rebut la meva familia, he gaudit amb les vostres festes, he sofert amb les vostres penes i les vostres sofrences que han estat les meves..."

No cal dir que només arribar aquella tardor ja va tornar a trobar-se amb un pessebre vivent que feia tretze anys que caminava. Es va deixar endur per l'espectacle i pel compromís de tanta gent: aquell rerafons de mans que feien possible que un poble tan petit fos alhora un gran poble. Aquest capteniment ja no l'abandonaria mai més, participant activament en cada edició i representació. Ni després d'ésser rellevat any rera any continuava participant. La mateixa setmana que va caure malalt, en un enterrament on vam estar conjuntament, em va dir: "Compta amb mi per al pessebre..." "On vols estar?", li vaig dir. "Allá on vulguis" contesta "però al pessebre!". Encara després amb cadira de rodes pujava alguna vegada i, del cotxe estant, participava de l'alè humil del Nadal, entre els boixos de les Torres de Fals.

Molt més podríem parlar de les empremtes que han deixat les petjades de Mn Màrius, però l'important es que hi son i que algú les segueix... que ni el vent ni la pluja ni el fred ni la calor les poden ja esborrar. Els seus anys de malaltia, va voler continuar alimentant les seves arrels en l'ambient dels nostres pobles. Malgrat la seva situació gaudiem de les seves converses i encara, alguna vegada, de les seves celebracions de l'eucaristia. Però havíem après tots que el més important de la missa era que... la seva durada fos de diumenge a diumenge.

Francesc Parcerisas
FALS


Pujar En recordança de Mossèn Màrius Pujar

No fa pas tants dies que, en una celebració com a cloenda de les activitats d'estiu amb la gent gran, i en record de tots els qui ja ens havien deixat en el pas del temps, en Màrius els dedicava unes paraules plenes d'esperança, com si ell mateix en el fons tingués el convenciment que ben aviat els podria abraçar novament en aquesta nova dimensió que tots esperem.

Encara no fa pas tant que algun dia presidia la nostra celebració litúrgica, malgrat les mancances de la malaltia, superades amb escreix pel seu generós zel, voluntat i capacitat.

No gaires més anys enrere eren sovintejades les seves visites, malgrat estar destinat en una altra parròquia de Manresa. El seu arrelament a tot el poble i la seva gent, li era necessari per viure, malgrat l'amistat i coneixença de tanta gent allà on anés.

Encara el podem recordar prenent part en totes les activitats que es portavem a terme, fossin culturals, d'esbarjo, esportives, veïnals etc. La va presència es feia imprescindible i sens dubte el seu criteri i el seu consell.

No fa pas tants anys, que li vaig presentar la maqueta que havien confeccionat en Baraut i l'Oms, per a la remodelació d'aquest temple. El seu entusiasme en els projectes es va fer viu i, frec a frec, es van anar aconseguint els diners per portar a terme les obres necessàries. La seva capacitat envers les instàncies episcopals d'aquells moments, van fer assumible el projecte del que tant cofois n'estem ara. Després, encara vindria l'arranjament de la plaça i el campanar, etc.

També cada vegada que ens trobem al Grau, i veiem la valuosa imatge de la Verge entre nosaltres, recordem els fets i la seva eficàcia negociadora, i la seva capacitat diplomàtica, el diáleg i compromís per portar a terme fites inaccessibles.

És per tot aixó i tantes coses més, que la seva petjada ha quedat impregnada en els nostres camins, aquests camins i viaranys que anem seguint amb el nostre pas de cada dia.

Aquestes fredes matinades, quan veig la boira espessa estenent-se damunt els camps sembrats! És una imatge que em corprèn. La suau nuvolada fina i permeable deixa un lleu remull que va assaonant la terra. La terra que guarda a flor de pell, el gra que espera ser germinat, per créixer i donar fruit. Penso que el record de totes les persones que ens han precedit i que han lluitat per la terra, pel poble, per la seva cultura i el seu progrés, pel nostre millor viure, no és res més que una suau boira invisible que es fa present damunt nostre, plena de noms i de fets, i com una pluja fina va assaonant el nostre cor.

Ara cal que siguem prou permeables per deixar estovar el nostre esperit, viu i combatiu, compromès i benigne, que ens mogui per afrontar amb serenor i exemple, els dies que ens toca viure, amb tot el record i tot l'impuls per fer profitós el nostre viatge.

... I com la llavor assaonada, créixer i donar fruit...

Francesc Parcerísas
Fals, diumenge 28 de novembre de 2010

Generalitat de Catalunya - Cultura           Ajuntament Fonollosa          Fonollosa terra de olors
Menu Pujar